ACTIVITATS POESIA
Cal llegir poesia?
Si. Hi ha molta gent que creu que sí, que els infants han de llegir poesia: perquè siguin més
savis, perquè siguin més feliços o perquè siguin les dues coses alhora. Però és necessari que tant en el col·legi com en casa, la poesia este present, per despertar l'interés de llegir-la, aprendre-la i gaudir-la.
La poesia, doncs, ha de tornar a ser so, ha de tornar a ser en l’aire, si de veres volem que els
infants l’assimilen com a cosa pròpia. És a dir: a l’escola o a casa, la poesia ha de tornar a les arrels
primigènies de la seua essència oral
- Són equiparable teatre, poesia i cançó?
La cançó, el teatre i la poesia són equiparables, ja que els tres pertanyen a la literatura de la «dicció», i doncs de la comunicació oral.
- Quina descripció científica dóna Jakobson de llenguatge poètic?
Jakobson va resumir la seua teoria en una frase: «La funció poètica projecta el principi de l’equivalència de l’eix de la selecció sobre l’eix de la combinació»
La seua anàlisi i descripció consisteix en demostrar, que el principi de la similitud, pel qual seleccionem cadascun dels elements d’un missatge entre una sèrie d’elements equivalents, s’aplica també sobre una sèrie d’elements contigus ja seleccionats per formar el missatge: és a dir, el principi de similitud aplicat sobre el principi de contigüitat.
- Com s'origina la poesia?
Encara que no posseïm documentació dels comportaments humans prehistòrics, podem conjecturar amb
força probabilitats d’encert que la humanitat va descobrir alhora les dues arts de la música i la poesia.
La veritable música
devia començar quan l’home va descobrir que la seua pròpia veu era un instrument musical de grans
prestacions, és a dir, quan es va adonar que amb la seua veu no tan sols podia comunicar significats als
seus congèneres, sinó que podia modular melodies més o menys complexes, i que amb aquestes melodies
no tan sols s’emocionava, sinó que també emocionava els altres. Però el més versemblant és que el nostre
avantpassat músic no es posés a cantar síl·labes inconnexes, en una hipotètica –i improbable– investigació
tímbrica, sinó que entonés seqüències verbals perfectament construïdes, és a dir, ni més ni menys que
veritables versos.
L’origen de la poesia, doncs, és netament oral, completament sonor. Però la poesia fa ja uns quants segles que es transmet bàsicament per via
escrita.
- Com poden comunicar emocions les paraules?
El diccionari pot recollir les emocions en forma
de categoria general, però la realitat és que les emocions es donen sempre en forma d’anècdota particular.
El diccionari recull «alegria», «tristesa», «por», «eufòria», etcètera, i els seus adjectius i verbs derivats.
De manera que quan algú ens diu «estic trist» ja sabem força bé, per aproximació, de quina mena és el seu
estat d’ànim. Però, tanmateix, això no ens permet discernir encara entre el significat d’aquesta frase quan
la pronuncia algú i quan ho fa una altra persona diferent. El problema està, doncs, en el fet que la
frase té un sentit general, i les emocions reals són individuals, personals, sempre distintes. Dependrà de les vivències de cadascú, del seu caràcter, de la seua
formació, de la seua experiència, del seu moment.
L'única
solució, si volem continuar servint-nos del llenguatge verbal, consistirà a personalitzar cada vegada les paraules que ens serveix
el diccionari i les regles que ens brinda la gramàtica. Personalitzar-les perquè puguen comunicar emocions
personals a traves de les nostres paraules.
- Què és el significat "transracional"?
Si les emocions fossen tan fàcilment racionalitzables,
ens bastaria el diccionari comú per descriure-les o simplement comunicar-les. D’aquest significat musical
que modifica el significat semàntic original de les paraules, els poetes i els lingüistes de l’anomenat
formalisme rus de fa una vuitantena d’anys en van dir «transracional», per remarcar que tampoc no es
tracta de res irracional, sinó d’una cosa que és en nosaltres de forma perceptible i constatable, però que no
podem expressar amb les eines de la raó.
- Per què la poesia és fonamentalment oral?
La poesia, a desgrat de les variacions fomentades per la fixació escrita, continua sent
fonamentalment oral, és a dir, sonora, perquè és de l’oralitat que extreu la major capacitat de generació
emocional que la caracteritza enfront del llenguatge neutre de la ciència o el de la prosa més plana.
L’oralitat és la forma
primigènia i més immediata de generació i de comunicació poètiques, i la que els menuts, èmuls dels
nostres més antics ancestres, ancessors entenen des del primer moment, sense necessitat de cap mena de
lliçó de literatura o de retòrica. Per això, a les classes de xiquets més petits, els mestres els han proposat
amb naturalitat la poesia de tradició oral, que arreu del món ha format sempre part de la vida dels infants.
- Quina característica té el corpus de poesia infantil?
El corpus de poesia infantil elaborat per segles de pràctica
ininterrompuda és una veritable exhibició de virtuosisme en l’execució de música verbal.
El component sonor és tan
essencial en aquestes poesies que de vegades arriba a sobreposar-se completament al semàntic.
El joc, l’activitat preferida
no tan sols dels nens, sinó de qualsevol mena de cadell, és, pels seus atributs sorprenents i atzarosos, un
recurs expressiu omnipresent a totes les arts. No té res d’estrany, doncs, que en la poesia per a infants el
joc verbal es manifesta en primeríssim terme. Un joc verbal que pot ser de diverses menes, però que
gairebé sempre es manifesta de forma primordialment sonora, encara que no siga de manera
aclaparadora.
- On es troba el sentit de la poesia segons Eliot i segons Anna Crowe?
Segons Eliot, un poema, o un passatge d’un poema, pot realitzar-se com a ritme concret abans de ser expressat en paraules, i que aquest ritme pot dur la gènesi de la idea i la imatge. Eliot deia de les poesies d’Edward Lear que «el seu no sentit no equival a manca de sentit: és una paròdia del sentit, i en això hi ha el seu sentit».
Anna Crowe sap que, en
poesia, la música és el sentit
